1.6. Funcionament de les màquines virtuals
Fins fa relativament poc temps, no era gens senzill per als usuaris d’ordinadors personals disposar d’una màquina funcionant amb Linux. Implicava la desinstal·lació del SO prèviament instal·lat o, si més no, la creació de particions independents amb un gestor d’arrencada dual que permetés la coexistència d’ambdós sistemes. Les distribucions de Linux, a més, mancaven d’un protocol simple d’instal·lació, per la qual cosa requerien un profund coneixement en l’àmbit tècnic de la màquina. Afortunadament, en el moment actual s’han superat àmpliament moltes de les barreres que compliquen l’accés a aquesta tecnologia. De fet, avui dia podem provar fàcilment in situ la majoria de les distribucions Linux als nostres ordinadors sense modificar la seva configuració, mitjançant l’ús de les anomenades màquines virtuals.
Una màquina virtual (MV) és un programa que imita el funcionament d’un ordinador, treballant com una aplicació convencional dins de la nostra pròpia màquina. D’aquesta manera, mentre la nostra màquina està governada per un SO que rep la denominació d’hoste (en anglès, host), la MV funciona sota el control d’un segon SO que actua com a convidat (en anglès, guest). Per proporcionar aquesta funcionalitat al nostre ordinador, cal instal·lar un software de virtualització capaç de gestionar múltiples màquines virtuals simultàniament. Els programes gestors de màquines virtuals poden instal·lar-se en múltiples plataformes per actuar com a hoste i, dins d’una finestra, són capaços d’executar una màquina fictícia gestionada per un altre SO diferent com a convidat. En termes pràctics, la MV per a l’ordinador hoste és una aplicació convencional, mentre que des de l’interior de l’emulació agraeix que el SO convidat cregui que treballa sobre una veritable màquina física funcionant a la seva sencera disposició.
El sistema de fitxers de la MV convidada s’emmagatzema físicament en un únic fitxer dins del nostre ordinador, juntament amb les opcions de configuració establertes durant la instal·lació. Lògicament, la MV té accés a determinats perifèrics de la nostra pròpia màquina, com ara el teclat, el ratolí, la pantalla o l’accés a Internet. Per realitzar l’intercanvi d’informació entre la MV i la nostra màquina podem accedir als dispositius USB connectats físicament al nostre ordinador, crear una carpeta compartida entre el guest i el host o dipositar els nostres fitxers a la xarxa a través de diferents portals del núvol. No obstant això, romandran ocults per a la MV tant la configuració real del nostre ordinador com el nucli del nostre sistema de fitxers muntat des dels nostres discos durs interns. La gestió de diferents tipus de dades dins de la MV repercuteix, òbviament, en un temps de resposta més gran que en el cas de treballar de forma nativa amb el mateix SO convidat, però les últimes versions dels programes de virtualització estan clarament disminuint aquestes diferències. En conclusió, aquesta aproximació resulta enormement atractiva per provar qualsevol nou sistema sense modificar el nostre entorn de treball habitual.